Dolors Borau aborda un tema tabú: el dret a la paternitat de les persones amb discapacitat, i les conseqüències familiars i socials que comporta
No em semblaria honest –com passa tantes vegades en el món de la crítica– fer veure que no conec de res Dolors Borau (Barcelona, 1963). L’any 1991, al voltant de la revista Lletra de canvi – germana petita de Quimera – i de les pàgines de Libros de La Vanguardia que dirigia Robert Saladrigas, ens vam trobar una colla d’escriptors i crítics que no acabàvem de veure clar el camí que prenia la literatura catalana i que ens hi revoltàvem ingènuament. S’estava fent el pas de les editorials literàries a les editorials comercials, era el gran moment de Columna i de l’aparició d’un grup d’autors que començaven a vendre molt –pensàvem nosaltres– rebaixant plantejaments. Des de les pàgines d’aquest diari l’historiador Josep Maria Lluró va rebregar Joan Margarit i Oriol Izquierdo va criticar educadament i implacable Jesús Moncada. El centre d’operacions era un pis modernista preciós del carrer Gran de Gràcia, on vivien Izquierdo i Borau, que en aquella època tenia una escola de música i no intervenia en les discussions literàries.
