Em preocupa aquesta invitació permanent a convertir-nos en una marca. A les xarxes, sembla que qualsevol habilitat, qualsevol experiència, fins i tot la intimitat, haja de trobar la manera de generar ingressos. Ens diuen que ens reinventem mentre intentem pagar el lloguer. Però quina llibertat tenim per a triar qui volem ser quan arribar a final de mes condiciona les decisions? He pensat en aquesta contradicció llegint Una novel·leta porno, de Jovi Lozano-Seser, publicada per AdiA i guardonada amb el IX Premi Antoni Vidal Ferrando de narrativa dels Premis Vila de Santanyí 2026 , a Mallorca. Un reconeixement merescut per a una història magníficament contada. La seua protagonista, Mariàngels, va deixar València per estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i dedicar-se a la interpretació. Portava aquella barreja de vocació i esperança que necessita qualsevol persona disposada a buscar-se la vida lluny de casa. L’anunci que l’anima a presentar-se per fer cinema d’adults obri una possibilitat inesperada. Ho fa pels diners? Per pagar el lloguer? Per conquistar una independència que se li resisteix? O perquè, al capdavall, encara vol ser actriu? Lozano deixa que aquestes preguntes convisquen. Les motivacions humanes solen entendre’s millor quan acceptem que poden ser contradictòries. D’aquesta cruïlla naix Angel Fox, l’alter ego que transforma Mariàngels en creadora de continguts per a adults. Un nom que defuig fins i tot una delimitació immediata de gènere, mentre el cognom conserva l’eco del Foix original del seu cognom. Hi ha alguna cosa d’A Star Is Born, la pel·lícula protagonitzada per Bradley Cooper i Lady Gaga el 2018, en aquesta fabricació d’una heroïna destinada a despertar fantasies. Els espectadors somnien amb algú que no existeix; la dona que la interpreta, en canvi, ha de continuar vivint quan s’acaba la gravació. Aquesta distància sosté bona part de l’interés del llibre. Mariàngels dubta, vacil·la, arrossega ferides; Angel Fox sembla avançar inaturable. Tanmateix, l’energia del personatge ja era dins d’aquella jove que havia abandonat València per perseguir una vocació. La ficció li permet desplegar una força que potser desconeixia. Em sembla una manera intel·ligent d’abordar la identitat: també ens construïm amb les versions de nosaltres mateixos que ens atrevim a assajar. Lozano sap preparar-nos per a entendre aquesta vulnerabilitat. El trajecte inicial en BlaBlaCar encomana una angoixa que ens obliga a obrir els cinc sentits. Des d’aquell començament, llegim atents a una sensibilitat exposada, a una persona emocionalment tocada que necessita trobar el seu lloc. Mariàngels se’ns fa pròxima. Ens sedueixen la tendresa i la innocència amb què afronta situacions que amenacen de superar-la. La seua capacitat de sobreviure resulta convincent perquè coneixem les vacil·lacions que l’acompanyen. I, mentrestant, riem. L’humor i la ironia travessen la novel·la amb una precisió admirable. L’escena del vídeo en què apareix vestida de fallera valenciana és magistralment divertida: tradició, representació i fantasia sexual coincideixen en una situació que desbarata qualsevol solemnitat. També resulta revelador que Blai, el company de la Mariàngels, col·labore en el projecte amb l’al·licient d’una nova PlayStation. Quantes grans empreses personals no avancen gràcies a estímuls ben menuts? La paradoxa ens retrata amb més exactitud que moltes declaracions transcendents. Els personatges secundaris tenen molt a veure amb aquesta eficàcia. Blai, originari d’Inca, i Txell, l’amiga principatina, aporten contrastos dialectals i geogràfics que concreten la veu de Mariàngels. Hi ha una respiració coral: les relacions ens permeten descobrir allò que la protagonista difícilment podria explicar tota sola. M’ha recordat Martina, de La vida és allò que passa mentre esperes un match (2026), de Gemma Pasqual. També allí l’entorn ajuda a definir una dona que busca espai per al desig i per a la pròpia vida. Cal detindre’s, a més, en la llengua. Lozano arrela l’escriptura en la quotidianitat i, alhora, n’enriqueix les possibilitats expressives. Les expressions populars conviuen amb una elaboració literària impecable. El valencià de Mariàngels, el mallorquí de Blai i la parla oriental de Txell es troben amb naturalitat. Aquesta diversitat dona cos als personatges i fa audible una llengua compartida, plena de matisos. Llegir-la és recordar tot allò que podem dir quan confiem en els nostres recursos. Una frase subratllada em retorna a les pressions que envolten aquesta llibertat: «concessions, en resum. Concessions a la manera de veure i interpretar el cos d’una dona per part de les companyes i rivals dins el món de l’escena». El judici sobre el cos circula també entre dones. I aquell «el porno és porno» sembla voler simplificar una experiència que el relat ens mostra carregada d’ambigüitats. Les referències musicals, literàries i cinematogràfiques amplien aquesta lectura. Pense en el diàleg que permet establir el títol amb Une liaison pornographique, de Frédéric Fonteyne, estrenada el 1999: el reclam sexual ens condueix cap a la complexitat dels afectes. Lozano consolida i amplia la seua trajectòria amb una novel·la que mereix ser celebrada. Tornem al lloguer, a les pantalles, a l’obligació de reinventar-nos. Podem admirar la força de Mariàngels i preguntar-nos, alhora, per què exigim tanta fortalesa a qui intenta sobreviure. Darrere de cada personatge rendible hi ha una persona que també necessita poder dubtar. Carles Cortés és escriptor i catedràtic
Silenciar…
Descansar…
